UN SENGLAR EN LA CARRETERA: “TRET FALLIT”

UN SENGLAR EN LA CARRETERA: “TRET FALLIT”

En *STS de 14 de febrer/2019 accedeix a resoldre un recurs que crida l’atenció per la seva escassa quantia (poc més de 16.000.-€). Un senglar envaeix la calçada provocant un accident de trànsit. Els damnificats interposen demanda contra el vedat caça del qual havia sortit l’animal, però un certificat erroni de l’Administració l’obliga a desistir-la perquè posteriorment se li atribueix l’adopció del porc salvatge a un altre vedat contigu al qual, desistida convenientment la primera demanda passa a demandar-se en un segon procediment. El periple dels soferts demandants no va acabar aquí, perquè interposada la segona demanda s’adverteix que era la primera la que es va plantejar correctament i no la segona, segons nova informació requerida pro l’Administració i la Guàrdia Civil, de tal manera que han de plantejar un tercer procediment una altra vegada contra el primer vedat de caça, després de desistir de nou del segon procediment plantejat contra l’altre. Doncs bé, l’Audiència Provincial va rebutjar la demanda acollint l’excepció de prescripció anual dels *Arts. 1961 i 1968 CC, en considerar que el temps que van emprar els damnificats demandants en el procediment dirigit contra el vedat equivocat no va interrompre el transcurs del termini de prescripció, de tal manera que, quan es va interposar la tercera demanda contra el vedat idoni l’acció ja estava prescrita.

El TS no el veu així i acull el recurs revocant la Sentència de l’Audiència Provincial, en entendre que un criteri tan estricte i restrictiu va en contra de la seva Jurisprudència sobre l’institut de la prescripció especialment en la seva construcció finalista afirmant que, “quan la cessació o abandó en l’exercici dels drets no apareix degudament acreditat i sí per contra ho està l’afany o desig del seu manteniment o conservació, l’estimació de la prescripció extintiva es fa impossible a menys de subvertir les seves essències” (*STS 25 de novembre i 20 d’octubre de 2016). I igualment invoca la defensa del dret a la tutela judicial efectiva en el vessant d’accés a la jurisdicció que podria veure’s afectat si en tals condicions s’acull la prescripció reafirmant el principi que “una acció que encara no ha nascut no pot prescriure” (*STS de 27 de febrer de 2004,24 de maig de 2010 i 12 de desembre de 2011), principi que porta al seu torn a haver de considerar que, “perquè la prescripció comenci a córrer en contra seva, -exigeix- que la part que proposa l’exercici de l’acció disposi dels elements fàctics i jurídics idonis per a fundar una situació d’aptitud plena per a litigar “.

El TS retorna les actuacions a l’AUDIÈNCIA ordenant-li que descarti la prescripció i entre a resoldre sobre el fons de l’assumpte.

En la nostra opinió transcendeix en aquesta *STS una certa voluntat el TS de corregir una conseqüència que li degué semblar tremendament injusta, si es mantenia la prescripció de l’acció en un cas en el qual els demandants van demostrar en tot moment una ininterrompuda disposició i voluntat de reclamar veient-se obligats a interposar tres demandes judicials consecutives no per la seva culpa, sinó induïts per errors també consecutius d’actuacions de l’Administració Pública que es van equivocar en identificar el vedat al qual pertanyia l’animal salvatge que va causar l’accident i els danys consegüents. Aquesta percepció del TS és, al nostre entendre, la qual cosa li porta al TS a admetre el propi recurs malgrat la seva escassa quantia, donant-li cabuda per la via de l’interès cassacional i consegüent infracció de la seva Jurisprudència, encara que la definició del moment en què comença a explicar-se el termini de prescripció està en un precepte legal. Certament la prescripció té un desenvolupament jurisprudencial ric i ampli, però no és fàcil determinar si la prescripció guanyada per culpa d’un tercer pot dir-se que és un criteri jurisprudencialment establert *incardinable en la protecció que mereix la idea general d’evitar la versió extensa dels casos de prescripció, ja que si algú, en aquest cas l’Administració Pública, ha induït a un error causant una mal a un ciutadà sempre podrà aquest reclamar la consegüent indemnització al causant del mal sofert. Per tant, en termes cinegètics, podem dir que si “es falla el tret”, però no s’albira mala fe o abandó i, en canvi, sí una disposició determinada de sostenir l’acció per part del demandant malgrat haver transcorregut el terme les accions fallides poden suspendre el termini de prescripció. En el mateix sentit *STS de 24 de març de 2017.