EL TRIBUNAL SUPREM AGILITZA ELS RECURSOS CONTRA LA PLUSVALIA MUNICIPAL

EL TRIBUNAL SUPREM AGILITZA ELS RECURSOS CONTRA LA PLUSVALIA MUNICIPAL

SOBRE LA PLUSVALIA MUNICIPAL

plusvalía municipal

La Sala Tercera del Tribunal Suprem en la seva Sentència de 9/7/2018 ha “interpretat o aclarit” la del Tribunal Constitucional nº 59/2017 d’11 de maig, relativa a l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, el tribut conegut com a Plusvàlua Municipal. En la seva Sentència, el  TS ha aprofitat per “amonestar” a alguns Tribunals Superiors de Justícia i per recordar que el Constitucional en Sentència d’11 de maig de 2017, havia declarat la inconstitucionalitat i nul·litat parcial dels arts. 107. 1 i 2 a) de la LRHL només en la mesura en què sotmeten a tributació situacions d’inexistència patrimonial i la total de l’apartat 4 de l’art. 110 LRHL en la mesura en què impedeix al subjecte passiu provar l’existència de l’increment de valor; és a dir, que aquests preceptes 107.1 i 2ª) sí que són constitucionals i aplicables quan el subjecte obligat no ha acreditat que la transmissió dels terrenys no ha posat de manifest el seu increment de valor.

Per tant, el subjecte passiu ha de tenir l’oportunitat de provar que la transmissió del dret o de la propietat no ha posat de manifest un increment de valor; a aquests efectes, el TS aclareix que el subjecte passiu podrà oferir qualsevol principi de prova indiciaria -com la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió que es reflecteix en les corresponents escriptures públiques de compravenda, per exemple, a les quals expressament dóna presumpció de veracitat; optar per una prova pericial que confirmi tals indicis; o, emprar qualsevol altre mitjà probatori-; aportada aquesta prova indiciaria, serà l’Administració Local la que estarà obligada a acreditar que sí ha existit aquest increment de valor per poder liquidar; i podrà impugnar el subjecte passiu la liquidació practicada mitjançant recurs de reposició o reclamació econòmic-administrativa davant l’òrgan econòmic-administratiu municipal en aquells Ajuntaments que ho tingui implantat.

En els supòsits en els quals el tribut es gestiona per mitjà d’autoliquidació presentada pel subjecte passiu aquest podrà optar per presentar ja amb l’autoliquidació les proves d’inexistència d’increment que consideri oportunes sense ingressar quota alguna, o bé abonar l’autoliquidació que correspongui en funció de l’exposat en la corresponent ordenança i sol·licitar amb posterioritat la rectificació de l’autoliquidació i la devolució d’ingressos indeguts; no obstant això, cal assenyalar que l’autoliquidació sense ingrés podria donar lloc a l’inici d’un procediment sancionador per l’Ajuntament per deixar d’ingressar el deute tributari si entén que la prova aportada no és suficient per enervar la procedència del tribut, la qual cosa comportaria una sanció d’almenys el 50% de la quota, per la qual cosa, sense perjudici de la possible impugnació d’aquesta sanció, almenys en els casos dubtosos en els quals de les escriptures no es dedueix l’absència d’increment de valor, considerem més adequat l’ingrés i posterior sol·licitud de rectificació de l’autoliquidació.

En relació amb l’obligatorietat de l’indicat recurs de reposició, el Tribunal Suprem en la seva sentència 815/2018, de 21 de maig, havia declarat que quan es discuteix exclusivament la inconstitucionalitat de les disposicions legals que donen cobertura als actes d’aplicació dels tributs locals, no resulta obligatori interposar amb caràcter previ al recurs contenciós-administratiu el recurs administratiu previst com a preceptiu, en mancar les entitats locals de competència per pronunciar-se sobre això; no obstant això, després de la Sentenica del Tribunal Suprem de 9 de juliol, podria entendre’s que l’opció d’acudir directament a la via contenciós-administrativa podria derivar en la inadmissió del recurs contenciós-administratiu per falta d’esgotament de la via administrativa prèvia, doncs ara sí estaríem davant una qüestió sobre la qual l’entitat local pugues i ha de pronunciar-se, com és la de la suficiència de la prova indiciaria del subjecte passiu sobre l’increment del valor del terreny, per la qual cosa ja no resultaria d’aplicació la referida doctrina del TS de la seva Sentència de 21/5. Per tant, raons de prudència ens porten a aconsellar la interposició del recurs de reposició previ al recurs contenciós-administratiu, o, si escau, reclamació econòmic-administrativa davant el Tribunal Econòmic-administratiu Municipal front la liquidació o resolució denegatòria de la sol·licitud de rectificació i devolució d’ingressos indeguts que dicti l’entitat local.

Caldrà estar atents a ulteriors sentències de la Sala Tercera del TS que aclareixin aquestes qüestions encara avui dubtoses i unes altres, com la d’un increment de valor neutre o mínim lloc de manifest al moment de la transmissió del terreny, i esperar també al fet que, mentre, que es produeixi la tan anhelada reforma de la Llei de l’Impost.

I, què ocorre amb les liquidacions ja satisfetes, quan no hagués existit increment de valor?; la Sentència del TC ha deixat expedita la via de la reclamació, amb la limitació òbvia de la cosa jutjada en via judicial i la fermesa de les resolucions en la via administrativa; el procediment “general” serà el de la rectificació de l’autoliquidació o de ladeclaración, en tots dos casos amb el límit de la prescripció (4 anys); però també cal pensar en una reclamació patrimonial davant l’estat legislador, encara que el nero fet que el poder legislatiu hagi infringit la Constitució no serà suficient per al naixement d’aquest tipus de responsabilitat, es fa necessari que contribueixi al dany una actuació judicial que pot considerar-se errònia. Des del nostre despatx estudiarem cas a cas perquè la reclamació produeixi el resultat esperat.